[lang_ca] El doble desemparament dels menors de la DGAIA [/lang_ca] [lang_es] El doble desamparo de los menores de la DGAIA [/lang_es]

DASC

[lang_ca]

Segons la Direcció General de la Atenció a la Infància (DGAIA), un CRAE és un “servei d’acollida residencial ,per a la guarda i educació dels seus usuaris i usuàries, on resideixen temporalment amb la mesura d’acolliment simple en institució” (Departament de Benestar Social i Familia-Generalitat de Catalunya, s.f.). És a dir, els CRAEs són centres on viuen els nens i nenes la tutela dels quals ha estat assumida per l’administració degut a que en el seu nucli familiar existia risc per a ells/es o no es cobrien les seves necessitats bàsiques. Un cop acollits, Quines són les condicions de vida d’aquests nens/es?.

Les retallades i les diferències en la vida quotidiana als centres:

En primer lloc caldria destacar que, encara que haurien de ser-ho, les condicions de vida dels menors tutelats no sempre són les mateixes.  En el moment en què l’administració assumeix la tutela, aquell nen/a és derivat a un CRAE determinat, i les notables diferències entre un i altres, i en conseqüència, la qualitat de l’atenció que rep aquest nen/a, marcaran les seves condicions de vida mentre duri el seu internament. Aquesta espècie de “loteria” que decideix de quins mitjans disposarà a la seva vida quotidiana es pot apreciar clarament en la diferència dels recursos disponibles entre els centres propis (de gestió pública)  i els concertats i de gestió delegada (aquells els quals les instal·lacions són propietat de la Generalitat, però la gestió ha estat subcontractada a una empresa externa). Els primers disposen de molts més recursos econòmics, cosa que es tradueix en plantilles de professionals més àmplies, sobretot en el personal de serveis (cuina, xofers, neteja, bugaderia…) i en que les baixes laborals es cobreixen ràpidament. L’atenció dels nens i nenes és per tant, més constant i de major qualitat. Existeix una notable diferència, a més, en la disponibilitat de les activitats extraescolars i d’oci, amb la seguretat del transport garantida, i fins i tot en la qualitat del menjar que reben i de la roba que vesteixen.

[/lang_ca]

[lang_es]

Según la Dirección General de Atención a la Infancia (DGAIA), un CRAE es un “servicio de acogida residencial, para la guarda y educación de sus usuarios y usuarias, donde residen temporalmente con la medida administrativa de acogida simple en institución” (https://bsf.gencat.cat/ccs/prestacio.do?Prestacio=1374). Es decir, los CRAEs son centros donde viven niños y niñas cuya tutela ha sido asumida por la administración debido a que en su núcleo familiar existía un riesgo para ellos/as o no se cubrían sus necesidades básicas. Una vez acogidos, ¿Cuáles son las condiciones de vida de estos/as niños/as?

Los Recortes y las diferencias en la vida cotidiana en los centros:

En primer lugar habría que destacar que, aunque debieran, las condiciones de vida de los menores tutelados no son siempre las mismas. En el momento en que la administración asume la tutela, ese/a niño/a es derivado a un CRAE determinado, y las notables diferencias entre unos centros y otros, y en consecuencia en la calidad de la atención a ese/a niño/a, marcarán sus condiciones de vida mientras dure su internamiento. Esta especie de “lotería” que decide los medios de que dispondrán en su vida cotidiana se aprecia con claridad en la diferencia de recursos existentes entre los centros propios (de gestión pública) y los concertados y de gestión delegada (aquellos cuyas instalaciones son propiedad de la Generalitat pero la gestión ha sido subcontratada a una empresa externa). Los primeros disponen de muchos más recursos económicos, lo que se traduce en plantillas más amplias, sobre todo en el personal de servicios (cocina, chóferes, limpieza, lavandería…) y en que las bajas laborales se cubren con rapidez. La atención a los niños y niñas es por tanto más constante y de mayor calidad. Existe una notable diferencia además en la disponibilidad de actividades extraescolares y de ocio, en la seguridad en el transporte, garantizada e incluso en la calidad de la comida y la ropa que visten.

[/lang_es]

[lang_ca]

Comparem el centre A, un centre propi situat al Barcelonès, i un centre B, un centre de gestió delegada situat al Vallès Occidental. Ambdós són mixtes i atenen a nens i nenes d’entre 4 i 16 anys.

Centre propi

Centre concertat o de gestió delegada

 

-Es cobreixen les baixes amb suplents.

 

-Servei de neteja format per quatre persones.

 

-2 xofers, matí i tarda.

 

-Els trasllats els realitzen un xofer i un educador/a acompanyant.

-Personal de cuina propi.

-Es compra roba nova periòdicament.

 

 

-Es fomenta la realització d’activitats extraescolars.

-Es realitzen activitats d’oci i de caràcter cultural en base als criteris de creixement personal del nen/a.

 

-La major part de les baixes es cobreixen modificant l’horari de la resta de l’equip.

-Servei de neteja: va al centre 3 cops l’any. La resta de l’any els nens/es i educadors/es assumeixen aquesta funció.

-Un xofer que assumeix les tasques de manteniment.

-Els trasllats es realitzen amb només una sola persona i fins a 8 menors.

-Personal de cuina subcontractat.

-Un percentatge de la roba que vesteixen té el seu origen en donacions (roba de segona mà).

-Les activitats extraescolars només es realitzen si estan becades.

-L’oci  ve supeditat al finançament d’organismes externs, que no sempre actuen de manera desinteressada ni asèptica (per exemple “Soñar Despierto”, que forma part de l’obra social de “Los Legionarios de Cristo”).

Aquestes diferencies s’han acostat durant els darrers quatre anys, però lamentablement aquest fet no és alguna cosa que puguem celebrar ja que ha sigut com conseqüència de les retallades als centres públics, que han suposat un empitjorament a les condicions de vida dels nens i nenes que viuen en aquestes centres. També hem de dir que als centres concertats i de gestió delegada els medis de que disposen depenen de les condicions pactades a la concessió de gestió, i aquestes depenen de l’interès de la DGAIA per valorar el projecte educatiu per sobre del econòmic.

Hi ha diferències que es poden aprecia a primera vista. No és el mateix poder gastar X euros per nen i dia en menjar que poder-ne disposar un 20 o 25% més. No és el mateix, especialment amb alumnes d’ESO i Batxillerat, o mòduls professionals, estudiar amb professors de suport amb coneixements específics de cada matèria, que fer-ho amb diplomats/des en educació social, i les retallades han fet desaparèixer els mestres que encara treballaven als CRAEs (sols als públics) . Tampoc ho és vestir roba de primera mà que de segona, ni el fet d’anar a excursions escolar a la neu amb l’equipament adequat o sense ell.

El fet de que el servei de cuina estigui subcontractat planteja un nou dubte. La empresa gestora subcontracta per estalviar, el subcontractant assumeix el servei perquè espera un marge de benefici, el nombre de nens/es segueix essent el mateix i el del personal de cuina també. Així, la suma d’aquest estalvi més aquest benefici només poden tenir repercussió en la qualitat (o quantitat) de menjar.

La realització d’activitats extraescolars o d’oci són essencials per tal d’integrar al menor en el seu context social i proporcionar-li una vida el més normalitzada possible. Per aquest motiu, quan els menors tutelats no realitzen activitats extraescolars o de caràcter lúdic perquè les entitats que gestionen els Centres Concertats desitgen rebaixar les despeses econòmiques, la DGAIA permet que es vulneri un principi fonamental de la Convenció sobre els drets del nen (resolució 44/25 de la ONU de 20 de novembre de 1989), que en el seu art. 31 afirma que es “propiciaran oportunitats apropiades, en condicions d’igualtat, de participar en la vida cultural, artística, recreativa i d’esbarjo”.

Alguns CRAEs propis per la seva ubicació no tenen fàcil accés amb transport  públic. Actualment, i degut a les retallades, hi ha moltes ocasions en què els menors no poden realitzar activitats lúdiques en grup o no poden assistir a les seves activitats extraescolar perquè el xofer està de baixa i no han posat un suplent ja que des del departament de personal, seguint les directrius d’eficàcia en la despesa, no es considera imprescindible. Això si, els que prenen aquestes decisions es “solidaritzen” amb aquests menors als que tutelen i segueixen disposant de xofer (cobrant, a més, les seves corresponents dietes de transport).

Però hi ha diferències que, no per menys cridaneres a simple vista són menys importants. El Sìndic de Greuges (2013, 10 de gener) ja va advertir a la seva resolució 07839/2011, en referència a la seguretat en el transport de menors tutelats, del risc que suposava la falta d’acompanyant en aquest transport i assenyalava a més que constava de l’existència de varis capítols on s’havien donat situacions de risc fins i tot amb el resultat de lesions. El problema rau en que en un centre propi existeix la figura del xofer i un/a  educador/a acompanyant que vetlla per la seguretat d’aquells nens/es, en canvi, en un concertat o de gestió delegada el més habitual és que l’educador/a vagi sol sense acompanyant (amb fins a 8 menors, com reconeix la DGAIA fent referència al que disposa el Servei Català de Trànsit pel transport  familiar). Les característiques personals i les situacions tant difícils que viuen aquests nens/es els genera estats d’alteració que es poden traduir en brots auto i heteroagressius (barallar-se amb un/a company, intentar saltar amb el vehicle en funcionament…). En aquest cas, la falta de mitjans posa en risc la pròpia integritat física dels menors.

L’actual context de crisi ha agreujat aquestes diferències.  Cada centre concertat té una quantitat econòmica anual assignada (mòduls) que DGAIA paga per tal que aquest centre doni cobertura a totes les necessitats dels nens i nenes que hi viuen. Aquests diners venen determinats per l’acord de gestió (concurs) de cada empresa amb DGAIA després d’un procés públic de selecció. En els darrers anys els criteris de selecció  s’han anat modificant fins a quedar reduïts a pràcticament un de sol: l’econòmic.  A la pràctica, el concurs s’ha convertit en una espècia de subhasta on les empreses “pugen” (en termes de borsa) per aconseguir la gestió fent ofertes cada cop més a la baixa i en detriment de la qualitat de vida dels menors als quals acullen. La pròpia patronal catalana (La Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya) en una declaració del 28 de gener de 2013 parlava de les “males pràctiques de les Administracions en la contractació pública d’aquests serveis” i de barems de puntuació on “la valoració del projecte tècnic és molt inferior a la oferta econòmica.” En els acords de gestió s’assigna un “preu” per nen i dia que, segons hem pogut comprovar, es mou entre els 100 i 125€ al dia. D’on surt aquesta diferència del 25%? Potser els nens d’uns centres tenen menys necessitats que els d’altres? Mengen menys? Gasten menys material escolar?. Fer ús de criteris essencialment econòmics per tal de valorar l’ idoneïtat d’una empresa o una altra és obscè.

A més, aquesta situació té com a efecte col·lateral que les entitats que gestionen Centres Concertats, si són conseqüents en el plantejament de “sense ànim de lucre” respectant l’interès superior del/la menor i els drets laborals dels professionals que els atenen, estan condemnades a la desaparició en no poder competir amb les que tenen com a objectiu guanyar diners, veient-se en la tessitura d’assumir un model de gestió lucratiu o ser desplaçades del sector.

Des del col·lectiu DASC critiquem que (el Govern) tingui un sistema de protecció dels menors que actualment prioritza  sense escrúpols l’estalvi econòmic (segons diuen els seus dirigents: “l’eficàcia en la despesa”) i que permeti que algunes entitats o fundacions en teoria, sense ànim de lucre, a les quals ha delegat la gestió d’alguns CRAEs, segueixin obtenint beneficis econòmics per mitjà de la reducció de despeses en l’atenció directa dels nens i nenes tutelats o de rebaixar els drets laborals dels/les professionals que els han d’educar. Aquestes retallades estan provocant que molts CRAEs ja no puguin oferir un servei de qualitat on prioritzi l’espai educatiu i es limiti a oferir un servei assistencial  als menors, deixant de costat el seu desenvolupament integral.

Aquest empitjorament de les condicions laborals dels/les treballadors/es afecta negativament als menors en dificultar una estabilitat en les plantilles  necessària per a la realització d’una tasca educativa continuada en el temps. Les precàries condicions laborals i els horaris difícilment compatibles amb la vida personal fa que els/les educadors/es canviïn de feina amb una freqüència major de la habitual en altres professions. Això suposa que un nen/a, durant el temps que passa a un CRAE, vegi passar a varis tutors/es, amb el consegüent sentiment d’abandonament i l’augment de la dificultat de generar vincles afectius necessaris tant per la seva educació com per a la seva salut emocional.

La política de la DGAIA sobre ingressos en centres

Des del DASC, també posem en qüestió el canvi que s’està portant a terme des de la DGAIA els darrers mesos en relació a l’ingrés de menors en situació de desemparament als Centres.

Actualment, la política, per raons estrictament econòmiques, i sense pensar en el benestar dels i les menors, és mantenir-los costi el que costi al seu entorn familiar, tot i el risc que això pugui suposar. És molt probable que gran part d’aquests i aquestes menors acabin ingressant a CRAEs o CREIs d’aquí 2 o 3 anys, però en situacions física i emocionals molt més greus. Una dada rellevant d’aquesta nova “política d’ingressos” amb l’objectiu de pressionar i reduir així les despeses dels mòduls a les entitats gestores dels CRAEs (amb l’argument de que ja no es necessiten tantes places) és que actualment la majoria de CRAEs concertats estan per sota del nombre de places de menors de les que disposen, quan tant sols uns mesos enrere tots els CRAEs tenien llistes d’espera i fins i tot es trobaven amb sobreocupació. En aquests moments de greu crisi econòmica, només algú que visqui aliè a la realitat pot creure que els menors i les menors en situació de risc estan menys desemparats que fa uns mesos.

Així ho ha denunciat recentment el Sìndic de Greuges, Rafael Ribó, expressant la seva por a que la Generalitat estigui donant “adopcions imprudents per tal d’estalviar en centres d’acolliment” (Mumbrú, 2013: 6 de febrer).

Volem deixar clar que ens sembla molt bé que s’eviti sempre que sigui possible la institucionalització d’aquests nens i nenes, però no per motivacions econòmiques, sinó creant una alternativa que garanteixi  la seva protecció . Estem d’acord que s’ha de treballar al seu nucli familiar i al seu context social, però per fer-ho s’ha de dotar de medis suficients als Serveis Socials i donar la valoració que es mereix la professió de treballador/a familiar. Lamentablement, actualment s’està fent el contrari, deixant als menors en una situació de desprotecció que suposa un incompliment de les obligacions de la DGAIA i del Departament de Benestar i Família.

En conclusió:

Tenim un sistema de protecció de menors, dirigit per la DGAIA, totalment mercantilista (números vs. persones) i insensible, que prioritza l’interès superior del pagament al deute il·legítim per la ciutadania sobre l’interès superior dels nens i nenes.

Tot això s’emmarca en un “canvi de model” d’un Estat del Benestar a un Estat Inversor, d’una concepció basada en la responsabilitat conjunta de la societat respecte als seus elements més desprotegits, a una altra basada en l’assistencialisme, en el retorn a la caritat “calmant”, que a més és utilitzada per la realització de grans campanyes d’imatge i per l’obtenció de beneficis fiscals. El que és més greu, suposa la actuació sobre la conseqüència del problema per mitigar aquests afecten enlloc de sobre la causa, per identificar-la i transformar la realitat que li ha donat origen. D’aquesta manera ja no es posa la mirada sobre els responsables de la situació sinó en aquells que la pateixen, que són reduïts al paper de víctimes quan no al de responsables de la seva pròpia situació a través d’estigmatitzacions que donen a la societat “caps de turc” sobre el qui bolcar la seva ràbia.

Per tot l’exposa’t anteriorment, des del col·lectiu DASC demanem que la DGAIA compleixi amb la seva responsabilitat legal com a tutora d’aquests i aquestes menors i prioritzi “l’interès superior del nen” com així justifiquen els seus tècnics quan fan una proposta de retirada de la tutela a una família. És per això:

La primera mesura que ha d’adoptar el Departament de Benestar i Família i DGAIA és assumir la “Resolució del Síndic sobre els impagaments  de la Generalitat als Centres Concertats d’acolliment de nens i nenes”.  En aquesta resolució queda argumentat que la pròpia Administració Pública està vulnerant la legislació de la Infància de Catalunya (Lley 14/2010, de 27 de maig, sobre els drets i les oportunitats en l’infància i l’adolescència) i no està assumint les seves responsabilitats de vetllar per l’interès superior del nen que en aquests casos a més es troben en situació de desemparament. Aquesta llei estableix que “els poders públics han de donar prioritat en els seus pressupostos a la protecció dels nens i nenes i han d’adoptar amb caràcter d’urgència les mesures necessàries per tal d’evitar que el contingut essencial dels drets dels nens i adolescents resulti afectat per la falta de recursos adaptats a les seves necessitats” (Síndic de Greuges, s.f. ).

Una vegada compleixin amb el pagament del mes de juliol que encara té pendent per abonar a les entitats concertades, ha de passar a exercir un control  sobre aquestes per tal de comprovar la despesa real  que inverteixen en l’atenció directa als menors (administració, roba, activitats extraescolar i d’oci, subministres, etc.). Paral·lelament s’ha d’instaurar un sistema de gestió transparent sobre aquests diners que l’administració els paga, per deixar constància de que la major part del cobrament que reben no es desvií a altres partides.

La DGAIA (como a responsable directe de la tutela d’aquests menors) ha de deixar de mirar números i calcular costos i despeses i  mirar de veritat a les persones i a les seves històries de vida, i ha de tenir en compte que aquests menors no són els responsables ni tenen la culpa de ser tutelats/des per una administració pública que, per raons econòmiques, vulnera el seu dret a una segona oportunitat i provoca que siguin menors doblement desemparats.

A  més, considerem que si la DGAIA segueix oblidant-se dels menors sota la seva responsabilitat i segueix prioritzant l’estalvi econòmic, aplica una doble moral i tornarem al sistema de grans institucions o orfenats, gestionats bé per empreses mercantils amb personal educatiu en la seva majoria voluntari o en pèssimes condicions laborals o per entitats religioses que imposaran la seva ideologia i valors doctrinals. Així, aquests menors desemparats, per la seva família biològica i la pròpia administració, només se’ls oferirà caritat i una atenció assistencial mancada de tot projecte educatiu i el que és més greu,  de futur.

A Barcelona a 1 de març de 2013

DASC

Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC) és un espai de debat, de reflexió i de defensa del sector social: dels seus treballadors i treballadores, dels estudiants, del voluntariat i dels seus usuaris i beneficiaris. El nostre objectiu és reivindicar i lluitar per tota la feina feta i tota la que cal fer per evitar l’exclusió social, la injustícia, l’acumulació de poder i la pobresa.

Referencies.

[/lang_ca]

[lang_es]

Comparemos el centro A, un centro propio situado en el Barcelonés, y el centro B, un centro de gestión delegada situado en el Vallès Occidental. Ambos son mixtos y atienden a niños/as de entre 4 y 16 años

Centro propio

Centro concertado o de gestión delegada

 

-Se cubren las bajas con suplentes

 

-Servicio de limpieza formado por cuatro personas.

 

-2 chóferes, mañana y tarde

-Los traslados se realizan con un chófer y un/a educador/a acompañante

-Personal de cocina propio

-Se compra ropa nueva periódicamente.

-Se fomenta la realización de actividades extraescolares.

-Se realizan actividades de ocio y de carácter cultural en base a criterios de crecimiento personal del niño/a.

 

 

-La mayor parte de las bajas se cubren modificando el horario del resto del equipo.

-Servicio de limpieza: acude 3 veces al año. El resto del año, niños/as y educadores asumen esa función.

-Un chófer que asume también labores de mantenimiento.

-Los traslados se realizan con una sola persona y hasta 8 menores.

-Personal de cocina subcontratado formado por 3 personas.

-Un porcentaje significativo de la ropa que visten tiene su origen en donaciones (ropa de segunda mano).

-Las actividades extraescolares solo se realizan si están becadas.

-El ocio viene supeditado a la financiación de organismos externos, que no siempre actúan de forma desinteresada ni aséptica (por ejemplo Soñar Despiertos, que forma parte de la obra social de Los Legionarios de Cristo).

Estas diferencias se han acercado durante los últimos años, pero lamentablemente este hecho no es una cosa que podamos celebrar ya que ha sido como consecuencia de los “recortes” en los centros públicos, que han supuesto un empeoramiento en las condiciones de vida de los niños y niñas que viven en estos centros.

También hemos de decir que en los centros concertados y de gestión delegada los medios de que disponen dependen de las condiciones pactadas en la concesión de la gestión, y estas dependen del interés de la DGAIA en valorar el proyecto educativo por encima del económico. Hay diferencias apreciables a primera vista. No es lo mismo poder gastar x euros por niño y día en comida que poder disponer de un 20 o 25 por ciento más. No es lo mismo, especialmente con alumnos/as de ESO y Bachillerato o módulos profesionales, estudiar con profesores de apoyo con conocimientos específicos en cada materia, que hacerlo con diplomados/as en educación social. Tampoco lo es vestir ropa de primera mano o de segunda, ni ir a excursiones escolares a la nieve con la equipación adecuada o sin ella.

El hecho de que el servicio de cocina esté subcontratado plantea una nueva duda. La empresa gestora subcontrata para ahorrar, la subcontratante asume el servicio porque espera un margen de beneficio, el número de niños/as sigue siendo el mismo y el del personal de cocina también. Entonces, la suma de ese ahorro más ese beneficio solo pueden repercutir en la calidad (o la cantidad) de la comida.

La realización de actividades extraescolares o de ocio son esenciales para integrar al menor en su contexto social y proporcionarle una vida lo más normalizada posible. Por ello, cuando los menores tutelados no realizan actividades extraescolares o de carácter lúdico, porque las entidades que gestionan los Centros Concertados desean rebajar costes económicos, la DGAIA está permitiendo que se vulnere un principio fundamental de la Convención sobre los derechos del niño (resolución 44/25 de la ONU de 20 del noviembre de 1989), que en su art. 31 afirma que se “propiciarán oportunidades apropiadas, en condiciones de igualdad, de participar en la vida cultural, artística, recreativa y de esparcimiento”.

Algunos CRAEs propios por su ubicación no tienen fácil acceso con transporte público. Actualmente, a causa de los recortes, hay ocasiones en que los menores no pueden realizar actividades lúdicas en grupo o no pueden asistir a sus actividades extraescolares porque el chofer está de baja y no le han puesto un suplente ya que desde el departamento de personal, siguiendo la directriz de eficacia en el gasto, no lo consideran imprescindible. Eso sí, los que toman estas decisiones para el ahorro no se “solidarizan” con esos menores a quienes tutelan y siguen disponiendo de chofer para las ocasiones que crean oportunas (cobrando además sus correspondientes dietas en transporte).

Pero hay diferencias que, no por menos llamativas a simple vista son menos importantes. El Sìndic de Greuges (2013, 10 de gener) ya advirtió en su resolución  07839/2011, en referencia a la seguridad en el trasporte de menores tutelados, del riesgo que suponía la falta de acompañante en ese transporte señalaba además su constancia de la existencia de varios episodios donde se habían dado situaciones de riesgo incluso con el resultado de lesiones. El problema estriba en que en un centro propio existe un chófer y un/a educador/a acompañante que vela por la seguridad de esos/as niños/as, en cambio en uno concertado o de gestión delegada lo habitual es que el/la educador/a vaya solo sin acompañante (hasta con 8 menores, como reconoce DGAIA remitiéndose a lo dispuesto por el Servei Català de Trànsit para transporte familiar). Las características personales y las situaciones tan difíciles que viven esos/as niños/as les genera estados de alteración que pueden traducirse en brotes auto y heteroagresivos (pelearse con un/a compañero/a, intentar tirarse en marcha…). En este caso, la falta de medios pone en riesgo la propia integridad física de los menores.

El actual contexto de crisis ha agravado estas diferencias. Cada centro concertado tiene un montante anual asignado (módulos) que DGAIA paga para que ese centro (y los niños/as que en él viven) cubra todas sus necesidades. Ese dinero viene determinado por el acuerdo de gestión (concurso) de cada empresa con DGAIA tras un proceso público de selección. En los últimos años los criterios de selección han ido modificándose hasta quedar reducidos casi a uno solo: el económico. En la práctica, el concurso se ha convertido en una especie de subasta donde las empresas pujan por conseguir la concesión de gestión haciendo ofertas cada vez más a la baja a costa de la calidad de vida de los menores a quienes acogen. La propia patronal catalana (La Confederació Empresarial de l’Economia Social de Catalunya) en una declaración del 28 de enero de 2013 hablaba de “malas prácticas de las Administraciones en la contratación pública de estos servicios” y de baremos de puntuación donde “la valoración del proyecto técnico es muy inferior a la oferta económica”. En los acuerdos de gestión se asigna un “precio” por niño y día que, según hemos podido comprobar, fluctúa entre los 100 y los 125€ al día. ¿De dónde sale esa diferencia de un 25%? ¿Acaso los niños de unos centros tienen más necesidades que los de los otros? ¿comen más? ¿gastan más material escolar? Utilizar criterios esencialmente económicos para valorar la idoneidad de una empresa u otra es obsceno.

Además, esta situación tiene como efecto colateral que las entidades que gestionan Centros Concertados y que, sí son consecuentes con el planteamiento “sin ánimo de lucro” respetando el interés superior del/la menor y los derechos laborales de los profesionales que los atienden, están condenadas a la desaparición  al no poder competir con las que tienen como objetivo ganar dinero, viéndose en la tesitura de asumir un modelo de gestión lucrativo o ser desplazadas del sector.

Desde el colectivo DASC criticamos que (el Govern de la Generalitat) tenga un sistema de protección de menores que actualmente prioriza sin escrúpulos el ahorro económico (según dicen sus dirigentes: “la eficacia del gasto”), y que está permitiendo que algunas entidades o fundaciones en teoría sin ánimo de lucro, a las cuales ha delegado la gestión de algunos CRAEs, sigan obteniendo beneficios económicos a costa de reducir gastos en la atención directa de los niños y niñas tutelados/as o de rebajar los derechos laborales de los/las profesionales que tienen que educarlos/las.  Estos recortes están provocando que en muchos CRAEs ya no se puedan ofrecer un servicio de calidad donde prime lo educativo y se limiten a ofrecer un servicio asistencial a los menores, dejando de lado su desarrollo integral.

Este empeoramiento de las condiciones laborales de los/las trabajadores/as afecta negativamente a los menores al dificultar una estabilidad en las plantillas necesaria para la realización de una labor educativa continuada en el tiempo. Las precarias condiciones laborales y los horarios difícilmente compatibles con la vida personal, hacen que los/las educadores/as cambien de trabajo con una frecuencia mayor de lo habitual en otras profesiones. Esto supone que un/a niño/a, a lo largo de su estancia en un CRAE, vea pasar a varios/as tutores/as, con el consiguiente sentimiento de abandono y el aumento de la dificultad de generar la vinculación afectiva necesaria tanto para su educación como  para su salud emocional.

La política de la DGAIA sobre ingresos en centros

Desde el DASC, también cuestionamos el cambio que se está llevando a cabo desde la DGAIA en los últimos meses, en relación al ingreso de menores en situación de desamparo en los Centros.

Ahora la política, por razones estrictamente económicas, sin pensar en el bienestar de los y las menores, es mantenerlos a toda costa en su entorno familiar, a pesar del riesgo que ello pueda suponer. Es muy probable que gran parte de esos menores acaben ingresando en CRAE’s o CREI’s dentro de 2 o 3 años en una situación física y emocional mucho más grave. Un dato revelador sobre esta nueva “política de no ingresos” con el objetivo de presionar y reducir así el coste de los módulos a las entidades gestoras de los CRAE’s (con el argumento de que ya no se necesitan tantas plazas), es que actualmente la mayoría de los CRAE’s concertados están por debajo del número de plazas de menores de las que disponen, cuando tan solo hace unos meses todos tenían lista de espera e incluso la mayoría estaban sobreocupados. En estos momentos de grave crisis económica, solamente alguien que viva ajeno a la realidad puede creer que los menores en situación de riesgo están menos desamparados que hace unos meses.

Así lo ha denunciado recientemente el Sìndic de Greuges, Rafael Ribó, expresando su temor a que la Generalitat esté dando “adopciones imprudentes para ahorrar en centros de acogida” (Mumbrú, 2013: 6 de febrer)

En conclusión:

Tenemos un sistema de protección de menores, dirigido por la DGAIA, totalmente mercantilista (números vs. personas) e insensible, que prioriza el interés superior del pago de una deuda ilegítima para la ciudadanía sobre el interés superior del niño.

Todo esto  se enmarca en un “cambio de modelo” de un Estado del Bienestar a un Estado inversor, de una concepción basada en la responsabilidad conjunta de la sociedad respecto a sus elementos más desprotegidos a otra basada en el asistencialismo, en el regreso a la caridad “calmante” que además es utilizada para la realización de grandes campañas de imagen y para la obtención de beneficios fiscales. Lo que es más grave, supone la actuación sobre la consecuencia del problema para mitigar esos efectos en lugar de sobre la causa para identificarla y transformar la realidad que le ha dado origen. De este modo ya no se pone el foco en los responsables de la situación sino en los que la padecen, que son reducidos al papel de víctimas cuando no al de responsables de su propia situación, a través de estigmatizaciones que dan a la sociedad cabezas de turco sobre quienes volcar su rabia.

Por todo lo expuesto anteriormente, desde el colectivo DASC pedimos que la DGAIA cumpla con su responsabilidad legal como tutora de estos menores y priorice “el interés superior del niño”, como bien justifican sus técnicos, cuando hacen una propuesta de retirada de la tutela a una familia. Para ello:

La primera medida que debe adoptar el Departament de Benestar i Familia y DGAIA es asumir la “Resolución del Síndic sobre los impagos de la Generalitat a los Centros Concertados de acogida de niños”. En esta resolución queda argumentado que la propia Administración Pública está vulnerando la legislación de la Infancia en Catalunya (Ley 14/2010) y no está asumiendo sus responsabilidades de velar por el interés superior del niño que en estos casos además están en situación de desamparo. Esta ley establece que “los poderes públicos deben dar prioridad en sus presupuestos a la protección de los niños y tienen que adoptar con carácter urgente las medidas necesarias para evitar que el contenido esencial de los derechos de los niños y los adolescentes resulte afectado por la falta de recursos adaptados a sus necesidades” (Síndic de Greuges, s.f.).

Una vez cumpla con el pago del mes de julio que aún tiene pendiente de abonar a las entidades concertadas, ha de pasar a ejercer un control sobre éstas para comprobar el gasto real que invierten en la atención directa a los menores (alimentación, ropa, actividades extraescolares y de ocio, suministros, etc.). Paralelamente ha de instaurarse un sistema de gestión transparente sobre ese dinero que la administración les paga, para dejar constancia de que la mayor parte del cobro que reciben no se desvía a otras partidas.

La DGAIA (como responsable directo de la tutela de estos menores) ha de dejar de mirar números y calcular costes y mirar de verdad a las personas y a sus historias de vida, y ha de tener en cuenta que estos menores no son los responsables ni tienen culpa de estar tutelados/as por una administración pública que, por razones económicas, vulnera su derecho a una segunda oportunidad y provoca que sean menores doblemente desamparados.

Además, consideramos que si la DGAIA sigue olvidándose de los menores bajo su responsabilidad y priorizando el ahorro económico, aplica una doble moral y volveremos al sistema de grandes instituciones u orfanatos, gestionados o bien por empresas mercantiles con personal educativo en su mayoría voluntario o en pésimas condiciones laborales o por entidades religiosas que impondrán su ideología y valores doctrinales. Así, a estos menores doblemente desamparados, por su familia biológica y la administración, solo se les ofrecería caridad y una atención asistencial carente de todo proyecto educativo y lo que es más grave, de futuro.

En Barcelona a 1 de marzo de 2013

DASC

Defensem l’Acció Social i Comunitária (DASC) es un espacio de debate, de reflexión y de defensa Del sector social: de sus trabajadores y trabajadoras, de los Estudiantes, Del voluntariado y de sus usuarios y beneficiarios. Nuestro objetivo es reivindicar y luchar por toda la faena hecha y toda La que es necesaria hacer para evitar la exclusión social, la injusticia, La acumulación de poder y la pobreza. http://defensemacciocomunitaria.wordpress.com/

Referencies.

[/lang_es]

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>