La cumbre del G8 i G20

Aquest migdia escoltava incrédul la notícia de les reunions del G8 i G20 que s’ha produït en Toronto…
Els 8 i 20 caps d’estat dels països més poderosos del món estan reunits per tractar els problemes de la globalització, i veges tu… les noticies de migdia feien referència a que de lo primer que han parlat a estat del mundial de fútbol…
Aquestes persones no tindràn coses més importants de les que parlar que dir idiotades com aquestes? que si guanyarà Espanya, com si guanya l’equip del meu poble…
Xé… que no hi ha temes a tractar? Què és més important el resultat del fútbol que no la crisi econòmica, les solucions, el no donar tant de poder a la banca, el treballar per la gent… no se, tonteries d’aquestes…
En fi… el fútbol és allò que te… Sembla que continuem en la Roma profunda de pa i circ… la putada, es que hi ha gent que ara no troba eixe pà…

Final dels exàmens…

Per fí…
L’altre día vaig fer l’última Prova de Síntesi del semestre… aquest semestre, he fet tres presencials i una virtual…
Què dir de les PS??? Doncs, de tot un poc… el primer dia vaig fer-ne dues (Pedagogia Social, i Ed. Intercultural) i la veritat, no hem van semblar molt complexes, però, si que hem va faltar temps… En teoria teniem una hora per cada prova, però, entre explicacions dels que ens examinàven i entre pitos i flautes, al remat ens quedarem en vora 45 minuts… a mi m’haguera fet falta altres 45 min per prova…
Aquestes dues primeres proves, optava a treure matrícula d’honor, però pense, que si no rep cap bona noticia, hem quedaré sense la matrícula…
La tercera prova era virtual, i era un comentari sobre el Todo Paracuellos… podeu vore les meves reflexions al voltant del còmic en l’entrada anterior…
I, la última, dissabte, era de Psicologia del Desenvolupament… Aquesta pense que ha estat la més senzilla… de fet, confie en pujar nota… ja veurem!!
Ara… només queda restar fins el dia 7 i veure les qualificacions… Vos informaré!!

Todo Paracuellos, ara si que si…

Todo ParaCuellos, de Carlos Giménez, narra les històries d’uns xiquets als Llars d’Auxili Social, al temps que recorda la història de la postguerra espanyola, la dels vencedors i els vençuts. Narra les històries de molts xiquets, orfes a causa de la Guerra Civil Espanyola, provenents de famílies desestructurades, pobres, fills de pares presidiaris,… i acollits als Llars d’Auxili Social.
És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent.
L’Auxili Social fou una organització de “socors” creada després de la Guerra Civil Espanyola i, posteriorment, englobada en la Secció Femenina de la Falange Espanyola. Com remarca el propi Carlos Giménez eren institucions “perverses, corrompudes, marginals,… a l’igual que la resta de l’Espanya de la postguerra” de les que s’esmenten al menys nou: Paracuellos (Hogar Batalla del Jarama), Chipiona, Hogar General Mola,…
Els personatges es podrien classificar en tres grups diferents, els treballadors dels Llars d’Auxili Social, els xiquets, i els seus familiars però, en realitat només es redueixen a dos grups, els opressors i els oprimits. En cadascun d’ells es desenvoluparan diferents històries en base als caràcters de les persones que els protagonitzen.
D’una banda tenim els pares que, després d’ésser vençuts en una guerra on perderen la llibertat que atorgava la II República, hagueren de suportar la “neteja” ideològica i l’estigma que suposava militar en l’exèrcit perdedor. Es per això que han de recórrer al suborn per oferir als seus fills un mínim de dignitat i comoditats. Aquests familiars seran els que portaran l’esperança d’un futur millor, i els que deixaran tristesa en acabar-se la visita dels diumenges… Açò es pot veure en diverses vinyetes, com aquella en que una mare li donava diners a l’instructor: “tenga Antonio, para tabaco…”, per tal que fera la vista grossa i li permetera portar menjar al fill, fet prohibit per la direcció de la Llar…
Dins del mateix grup, però ben diferenciats dels anteriors, tenim als xiquets que mal viuen als Llars d’Auxili Social. Son fills de vençuts, i ho saben i per si de cas se’ls oblida, la misèria, les pallisses i les humiliacions els ho recorden dia rere dia.
També entre aquest grup podem veure diferents personatges, trobem als orfes dels dos pares o d’un d’ells, als fills de pares malalts que es troben en sanatoris, als que tenen a pares en presons per rojos, el que més corria, el que més abusava, el que millor pintava, el més jamado (protegit, mimat)… però, tots amb un factor comú, la necessitat d’unir-se per donar-se un poc de calor humà uns a altres, i la necessitat de defensar-se de les agressions externes.
Es remarcable observar que existeixen activitats que interessen especialment a la majoria dels xiquets, com son la lectura i creació de còmics, els curritos i les obres de teatre,… Es tracta en tots els cassos d’activitats en les quals els propis xiquets podien fantasiar, evadir-se i somiar amb altres mons més idíl·lics, trencant la rutina de la seva misèria; i, perquè no, per tractar de treure un mínim de rendiment, “¡Atención, atención! ¡los que quieran ver una función de curritos que vayan al cuarto de los paquetes! ¡Se avisa que hay que pagar diez céntimos o un pedazo de pan o un higo o algo…”, malgrat que no sempre fora el desitjat “- ¿Cuánto hemos sacado, Jose? – Cincuenta céntimos y dos higos – ¡Qué poco! – Claro, pero si nadie tiene nada.”
Tanmateix, no podem oblidar que son xiquets, i que viuen en un context cruel i molt dur, i que, per tant, també conviu en ells la llei del més fort, i les renyes i enfrontaments entre ells, també era el pa de cada dia…
Per últim, tractarem el grup dels dominadors, representat per les figures de l’instructor, les guardadores, la directora, infermeres,… Tots ells segueixen el mateix patró de seguidisme cec cap a l’estament que els dona el poder, malgrat ser un poder tan irrisori com es el de dominar a uns menors. I ho fan a base de pallisses i fer-los patir fam i als seus pares pel xantatge emocional que suposa tindre als fills en les seves mans, controlant el seu benestar.
Ens trobem en una Espanya, tal i com diu Carlos Giménez, en la que “era completament normal i quotidià que en les escoles els mestres maltractaren als alumnes, … i en les cases els marits atonyinaren a les seves dones i els pares apallissaren als fills…”, i com no, en les llars d’auxili social, això no era diferent. Aquesta violència es manifesta molt sovint. En uns casos era psicològica, com el fet d’obligar a corregir les cartes abans d’enviar-les a les famílies; en altres, era física, podent produir-se per simple divertiment dels educadors, pel fet de desobeir a l’autoritat o simplement perquè era la única forma que entenien d’educar. Després, dissimulaven els colps obligant als xiquets a portar una jaqueta quan rebien la visita dels seus, per tal que no es veren les marques dels colps.
Dins del mateix grup tenim també als retors, que prediquen una fe i en el seu comportament mostren una altra totalment oposada, per tal de mantenir les prebendes i l’estàtus que el poder li ofereix. Així, són fonamentals les oracions i els valors de la fe catòlica, en un marc militaritzat que tracta de dominar les idees de la població. Al mateix temps cal fer notar que a penes es dona importància a les classes, als mestres, ni a res que tinga a veure amb cultura, pensament o afany de superació.
Els valors d’aquell moment que tenia la societat com a prioritaris anaren canviant amb el temps. L’educació i els costums es feren menys rígids fins que “gràcies a l’adveniment de la democràcia i a les noves formes de l’estat del benestar, a l’increment dels sectors de població marginal i, principalment, a la consciència de responsabilitat enfront dels nous problemes derivats de la convivència” (Petrus, 1997) començà a madurar l’Educació Social com l’entenem avui.

Todo Paracuellos…

D’ací poc, promet escriure una reflexió profunda sobre el còmic Todo Paracuellos de Carlos Giménez…

Una lectura que ja de per si, recomane a tothom…

Ara, ja es tard per fer aquest anàlisi, però, han hagut moltes coses que he deixat de banda per fer la PS Virtual… maleïda extensió tan reduida…

És un còmic per llegir, tal volta no tot d’una, però, si poc a poc, sense perdre eixa inquietud… És una obra plena de sentiments, de dolor, de tendresa i de records de gran duresa que l’autor descriu amb gran desimboltura aconseguint encadenar el somriure i l’angúnia a la pàgina següent…

Si, promet fer una reflexió al voltant d’aquesta lectura, però, no ara… esperem fins demà!

Canvis en el blog…

Ahir, diumenge de vesprada, era el dia ideal per poder realitzar alguns canvis a aquest blog…

Diumenge per la vesprada és dia perfecte per no fer res d’obligacions… Vaig guardar alguna roba d’hivern i traure alguna d’estiu… Vaig ordenar milers de cd’s que tenia en un calaix… Vaig llançar al fem disquettes que hi havien al mateix calaix… Vaig trobar unes fotos de fa uns quants anys… I, sobretot, vaig aprofitar per cercar informació sobre com millorar aquest blog…
Aixi que vaig passar una vesprada d’allò més entretinguda llegint diversos blogs en consells i tal, i, el ressultat és aquest: he canviat la imatge del fons, he afegit les etiquetes per tal de classificar les entrades, he ficat una foto dissenyada com a títol de la pàgina, he ficat allò dels números de pàgina,…
Vaig passar una vesprada de diumenge entretinguda…

He de reconèixer…

Fa uns dies vaig publicar una entrada sota el títol de la “Gràcia de la Xarxa…“, i he de reconèixer que cada vegada estic més alucinat en aquest món…

He de reconèixer que al món de la UOC cada vegada conec a més gent interessant… No se si hauria de preocupar-me, o es tracta d’allò més natural, però, hi ha en gent de la UOC que parle més que en gent del poble… I, he de reconèixer que connectar-me en eixes finestres, animen el dia…
En aquests moments, em dona certa llàstima ser de València, ja que la gran majoria de gent que estic coneguent son d’altre indret… de Catalunya, de ses Illes,…
Bé, supose que serà altra gràcia de la UOC…

Època d’exàmens….

Aquest dissabte vaig fer les dues primeres proves de síntesi d’aquest semestre…
A les 13:30 hores tenia la d’Educació Intercultural, i a les 15:30 la de Pedagogia…
Què puc dir d’aquestes PS? La veritat, el temps massa just. Jo se que a la UOC prima la capacitat de sintetitzar tot allò que fem, però… el temps va anar massa just per a allò que ens demanaven, especialment en la de Pedagogia Social…
Malgrat això, pense que he eixit airòs en ambdues proves, a partir del dia 7 ja vos dire com ha anat…
Demà dilluns, a partir de les 9:00 hores penjaràn la PS Virtual d’Història… ja veurem que ens demanen, que aquesta va sobre el llibre / còmic de Todo Paracuellos, que per cert, es tracta d’una lectura que recomane a tothom…
I ja, per finalitzar, dissabte tindré la de Psicologia del Desenvolupament… aquesta ja l’han fet alguns companys i companyes, i pel que comenten és una PS prou accesible… Ja vos donaré jo la meva opinió.

I demà… el dia de dues PS…

Ara ja no hi ha opció de tornar marxa enrere… ara ja estem ahi… Demà son les dues primeres PS, la d’Educació Intercultural i la de Pedagogia Social
No se ben bé si he estudiat tot allò que tenia que estudiar, o no… No se ben bé si eixira bé, o no… Espere que si…
La sort del model educatiu de la UOC és aquest, com a mínim al meu parer…. durant tot el semestre he anat fent Proves d’Avaluació Continua, i una vegada fetes totes, obtens una nota mitja… Aquesta s’encreua en la nota de la PS…
A mi, personalment, m’agrada aquest mètode… ens marquen un ritme, no com la UNED, que has d’anar fent pel teu compte, i damunt, t’avaluen aquest seguiment, faccilitant així el teu nivell d’aprenentatge en temps real…
A les dues PS de demà, opte a la matricula d’honor… en amdues tinc una nota mitja d’A (excel·lent) en l’AC…
Ja veurem si els nervis de demà no juguen en la meva contra!!
Sort a tots i totes, que com jo, estem d’exàmens, PS,…

A uns dies de les Proves de Sintesi

A uns dies de les PS!!!!! Dissabte ja tinc educació intercultural i pedagogia social… maaaaaaaaaare…
No se si pel fet de que en ambdues Avaluacions Continuades (AC) he extret nota d’A, o perquè estic fart aquest semestre de les cinc assignatures de la UOC, però, allò cert és que no he mirat quasi res…
Ja veurem, si demà aprofite per mirar una, divendres per mirar altra, i dissabte de matí per remirar les dues…
Ja vos contaré!!!

L’EVOLUCIÓ DELS EDUCADORS SOCIALS… conclussions…

Volia compartir hui en vosaltres les conclussions que vaig extreure al fer la PAC d’història… si, eixa que em va saturar durant uns quants dies, i que hui han publicat la nota, una B… content…
Ací vos deixe les meves conclussions,
L’Educació Social en el món universitari és molt recent, malgrat això, els conceptes “educació” i “social” es remunten a temps immemorables…
Fins el s. XVI no es pren consciència de tractar a aquells col·lectius més desfavorits de la societat. Hem pogut veure com aquest tractament a aquests col·lectius ha anat desenvolupant-se al llarg de la història, canviant les actituds d’aquells que tenien cura. Hem passat de l’educador caritatiu – voluntarista, l’educador moralista, l’educador socorrista fins l’educador professional de caràcter pedagògic, en unes funcions, competències, àmbits laborals, principis,… ben definits tal i com el coneixem actualment.
Aquests canvis han estat produïts per la implicació que poc a poc ha anat agafant l’Estat pel correcte desenvolupament dels seus conciutadans, amb el submergir del concepte de l’Estat de Benestar que hui en dia coneixem, i sense deixar de costat el clar objectiu de recolzar i ajudar a aquells individus i col·lectius més desfavorits.
L’exercici professional de l’educació social respon a una demanda social actual. Avarca diversos àmbits d’intervenció com son família i educació, dona, infància protegida, joventut, tercera edat, marginació i inserció social, educació i salut comunitària, discapacitat, animació sociocultural, educació intercultural, polítiques municipals, ciutadania i desenvolupament comunitari,…
Per tot això, queda clar que l’educació social, dona resposta a les demandes de participació social, i a les necessitats d’integració social de col·lectius molt diferenciats, així com dona resposta a les necessitats de l’accés a la cultura, al benestar i a la qualitat de vida de la població en general, no només d’aquella en situació de risc.
La nostra professió no es pot quedar estancada en aquesta societat, en aquest moment. A l’igual que la societat avança, l’educació social necessita avançar per anar cobrint totes aquelles noves demandes que puguen sorgir… com sabem, l’educador social acompanya a aquella persona a la qual se l’ha trencat el seu projecte de vida, i, malauradament, sempre existiran persones les quals passaran per situacions de trencament dels projectes de vida.
           No voldria finalitzar aquestes conclussions sense recordar a Benavent, el qual afirmava que “l’ideal últim de l’educador social, l’objectiu mai escrit, hauria de ser la desaparició de la seva professió”, trobant així la utopia de la societat sense cap tipus de necessitats i carències que resoldre…