Immigrant, estranger i nacionalitat

            Quina és la diferència entre estranger i immigrant? Segons Magesini i Giménez, el primer fa referència a aquelles persones que no posseeixen la nacionalitat o ciutadania del país on habiten, mentre que la segona fa referència a aquelles persones que han decidit entrar a residir temporal o permanentment en un país diferent al de l’origen.

            Tanmateix, segons la RAE assenyala:

extranjero, ra. (Del fr. ant. estrangier).

1.      adj. Que es o viene de país de otra soberanía.

2.      adj. Natural de una nación con respecto a los naturales de cualquier otra.

3.      m. Toda nación que no es la propia.

Inmigrante: (Del ant. part. act. de inmigrar)

1.      adj. Que inmigra. Apl. a pers.,

            L’ordre de cerca respon a qüestions alfabètiques, és a dir, la “e” es troba abans que la “i”, malgrat això, al meu parer, l’ordre no és només alfabètic, hi ha una implicació de jerarquia entre “estranger” i “immigrant”. La paraula “estranger” al definir-se apel·la a altra sobirania, és a dir, entenem que qui es estranger pertany a una tal sobirania i ara es troba en altra. En la segona definició la RAE ens diu que eixe estranger és natural d’una nació i ara es troba en altra (nació). Pel contrari, res d’això ens consta d’immigrant, només que “immigra”. Cercant per la RAE trobe:

inmigrar. (Del lat. immigr?re).

1.      intr. Dicho del natural de un país: Llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas.

2.      intr. Dicho de un animal: Instalarse en un territorio distinto del suyo originario.

            Pense que ja s’entreveu la meva opinió al respecte, no es tracta de llegir entre línees, sinó de llegir simplement. La definició d’immigrar és clara, es tracta d’un natural d’un país i arriba a altre per tal d’agrupar-se. La RAE anomena colònies a eixes agrupacions. Després defineix als animals que s’instal·len en un territori diferent al seu originari… pense que sobren més paraules. El terme immigrant denota de per si una connotació negativa.

            Quan s’escolta immigrant sembla que no significa “persona que fixa residència en un país diferent al de l’origen”, sinó que estem parlant de delinqüència, brutícia, por, carències, dolents, i un llarg etcètera de qualificacions negatives dirigides a eixe col·lectiu. Tanmateix el sistema socioeconòmic actual ajuda a magnificar aquestes connotacions. Associem immigrant a país del tercer món, a pobresa, a gent que vinga a furtar allò que és nostre…

            Considere que és lògic que existeixca una diferenciació conceptual entre ambdós mots, cada ú te un significat diferent a l’altre, però, pense que és imprescindible que s’actue mitjançant polítiques educatives (o re educatives) per tal de llevar totes eixes connotacions negatives que existeixen al voltant del terme immigrant.

I, que veig jo al meu voltant? quines son les opinions de la resta?

            Al meu voltant, en la societat en la que jo habite, existeixen opinions per a tots els gustos. Una dia, xerrant en un amic gità, vam tractar el fet que la societat en general és racista… Comentàvem que si ell o jo ferem una maldat, a d’ell segur li pesaria més que a mi, experiències que ha tingut en els seus fills en els parcs públics,… però, hi hagué una frase que hem va tocar la fibra: “Miquel, jo, sense ser un cabró, he de demostrar que no soc una mala persona pel fet de ser gitano, cosa que a tu se’t pressuposa que sigues una bona persona….”

            Mentalitats existeixen de tot tipus, hi ha gent que te opinions molt distants a les meves, i d’altres que les tenen molt similars… Quina sort! A l’igual que la diversitat cultural, ha d’existir la diversitat de mentalitats i d’opinions… malgrat que altres opinions no m’agraden, han d’existir per tal de poder reafirmar-me en les meves.

Resiliència

            Segons Cyrulnk “La resiliència és l’art de navegar en els torrents [...] barallar-se per a no deixar-se arrastrar per la pendent natural dels traumes que li impulsa a córrer món i a anar de colp en colp fins el moment que una mà estesa li ofereixca un recurs extern, una relació afectiva, una institució social o cultural que li permeta eixir airós”.
            Sartre afirmava que “l’home és un ser de projecte”. En ocasions, ocorren situacions en el que el projecte es pot interrompre o trencar, i la persona, per tant, quedarà sense rumb i sense direcció a seguir. Per tal de que aquest estat no es prolongue, i es cree un procés de retrocés, farà falta tornar al fil del projecte, per tal de proseguir fins a la meta, aplegar fins als objectius, acceptant les pròpies vivències, per tal de superar-ho. Es en aquest trencament quan pot aparèixer la figura de l’educador social (qui podrà ajudar a reprende el projecte de vida de cada persona). Si recordem, l’ésser humà, és un ésser inacabat, que està en constant evolució, per tant en projecte constant. Tal com deia Benavent, “la dignitat de la persona passa per poder crear i viure el propi camí amb autonomía, sentir-se reconegut per l’altre”, per tant per sentir-se persona caldrà construir-se el propi projecte, el qual estarà immers en la societat en la que conviu i cohabita l’ésser humà.
            L’educador social, haurà d’ajudar a refer els projectes de vida truncats d’aquesta persona, ajudant-lo no construint-li un nou projecte, sinò ajudant-lo a reconèixer les seves necessitats, la seva situació, a veure en objectivitat la seva situació actual, i fins i tot, a mostrar-li els camins a seguir, però, no mai a fer-li el treball. L’educador social, ha d’aconseguir que l’usuari siga autònom i capaç de ressoldre’s els seus problemes per si mateix, això si, amb l’ajuda de tècniques o directrius que l’educador social li aconselle, des de la seva professionalitat. En cap cas, remarquem, l’educador social pot projectar sobre l’usuari, sinò que ha d’acompanyar-lo en la seva nova situació.
            L’educador social mai ha d’oblidar que els usuaris, son persones com a éssers de projecte, donat sempre a descobrir noves situacions, a dependre nous conceptes, a viure noves circumstàncies. Es tracta doncs, d’ajudar a una persona en el seu projecte, no en el projecte de l’educador social. En el cas contrari, en el moment que l’educador social perd la visió de l’usuari com a home com a ser de projecte, aquest estarà avocat al fracàs en totes les seves intervencions, perquè, no es tracta de resoldre una situació concreta només, sinó que es tracta de poder ajudar a una persona a conèixer-se millor a si mateix, per tal de poder solucionar qualsevol adversitat futura que se li plantege. Recordant a Benavent, “l’ideal últim de l’educador social, l’objectiu mai escrit, hauria de ser la desaparició de la seva professió” i per tal d’aconseguir aquest objectiu no escrit, hem de ser capaços, com a educadors socials, de solament això, acompanyar, fer obrir els ulls als nostres usuaris, mostrar-li tot l’ampli ventall d’oportunitats que te a l’abast de la seva mà, i fer que l’usuari aplegue a eixes oportunitats, eixes oportunitats que faran, com deiem al principi, que pugam parlar d’un HOME i que aquest reprenga el seu projecte de vida.

Funcionarios públicos y sueldos congelados

En 1956, Dolores Medio escribió “Funcionario público”, novela desgarrada donde se narran las penurias de Pablo Marín, funcionario atado a un sueldo mísero que malvivía en un cuartucho junto a su mujer.
Tras las décadas siguientes de desarrollo, la figura del empleado público casi indigente, trasunto del cesante de novelón galdosiano, fue poco a poco hundiéndose en el olvido.
Pero en los últimos días, la cloaca política y mediática neoliberal ha babeado de placer ante los ecos de una posible congelación salarial a los funcionarios. Sin embargo, nada sería más injusto que pasar la factura de la crisis a este colectivo.
Así, en los momentos de hervor económico y ladrillazo, un encofrador podía duplicar el sueldo de un Técnico Superior de la Administración, y para conseguir que un albañil viniera a casa había, poco menos, que apuntarse en una lista de espera y cruzar los dedos.
Mientras los funcionarios perdían poder adquisitivo y realizaban malabarismos contables con el sueldo, miles de paletos de eructo, puti club y caspa montaban una constructora y juntaban billetes de quinientos euros como cromos. Legiones de jóvenes abandonaban los estudios y dejaban sus libros escolares criando polvo mientras se pavoneaban en coches refulgentes… ¿los funcionarios? Unos “pringaos, hombre, unos “pringaos”… ¿para qué estudiar?, ¿para qué invertir?, ¿para qué innovar?…
“España va bien”.
Y mientras tantos celebraban sus ganancias entre cubatas, risas, rayas de coca y “España va bien”, miles de hombres y mujeres habían inmolado sus mejores años junto a una taza de café cargado, un flexo y un temario de oposiciones. Con los codos clavados en una mesa, viendo la vida desfilar a través del claroscuro de un ventanal, a la espera del momento crucial y temible de los exámenes.
Pues bien, ahora resulta que, según los neoliberales, los efectos de aquellos excesos han de pagarlos los “privilegiados funcionarios”, precisamente el colectivo que apenas se benefició del auge económico y que, por supuesto, no provocó la crisis.
Según ese planteamiento no pidamos cuenta a las entidades bancarias que prestaron dinero sin las debidas garantías. No pensemos que las ganancias obscenas de la especulación acabaron en paraísos fiscales. No indaguemos en ayuntamientos y comunidades que dilapidaron millones encargando obras absurdas que enriquecieron a empresarios. No, no… todo esto que lo paguen los funcionarios.
Sí, los funcionarios, aquellos “pringaos” durante los años del falso esplendor económico.
Sí, el juez que sacrificó como poco cinco años en una oposición terrorífica (aparte de los cinco de carrera) para ganar menos que muchos fontaneros. Sí, los miles de opositores que hubieron de recurrir al Lexatín, el policía que se juega la vida por mil quinientos euros mensuales, el auxiliar que no gana más de novecientos… ¡resulta que estos han de pagar la crisis y son unos “privilegiados”!
Gustavo Vidal Manzanares es jurista y escritor

34 gràcies

Volia donar les gràcies a les 34 persones que han recolzat la meva candidatura a la Comissió d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació.
Gràcies a aquests vots, he aconseguit la representació en aquesta Comissió d’Estudis.
A partir d’ara, i fins el proper 7 de juny, està obert el període de presentacions d’al·legacions o recursos per part d’aquells que estiguen descontents amb aquests resultats…
Així que, de moment, sóc candidat electe provisional tant a la comissió d’estudis com a la comissió de seu (València).
Gràcies

Totes les PAC’s enviades i ja van eixint algunes qualificacions…

Aquelles i aquells que no formeu part de la UOC, potser no sabeu com funciona el model d’avaluar d’aquesta universitat, així que primerament faré una xicoteta explicació d’aquest model…
Existeixen dues opcions:
  1. Anar a fer un exàmen al final del semestre, o
  2. Durant el semestre fer PAC’s (Proves d’Avaluació Continuada), i si les superes, només caldrà que vages a fer una Prova de Síntesi, per tal de demostrar que has estat tu el que ha fet les PAC’s… i per tant, la nota serà la mitja entre les PAC’s i la Prova…
Jo, personalment, sempre he optat per anar fent PAC’s i després fer la Prova de Síntesi (PS), considere que es una forma correcta de superar l’assignatura, i a més, he d’esforçar-me per anar fent activitats, i per tant, m’obligue a portar un ritme, que potser, anant directament a l’exàmen no portaria…
Doncs bé, hui he entregat la meva última PAC del semestre, era d’història de l’Ed. Social, i la veritat, es que aquesta m’ha costat més del que em pensava… però, c’est finit!!!!
Ara, el que fan es anar publicant les notes definitives de les PAC’s, és a dir, el resultat de l’Avaluació Continuada que farà mitja amb la PS…
Doncs bé, de moment ja tinc dues notes…
  • Educació Intercultural: A
  • Pedagogia Social: A

Això vol dir… que tinc dret a estar content!!!

La gràcia de la Xarxa…

No deixa de sorprendre’m aquest mòn virtual…
Ahir, vaig conèixer una companya del grau mitjançant el fòrum de cauoc, hui, m’he adonat que tenia els primers seguidors d’aquest blog…
El món de la UOC és molt solitari, has de fer tu tot, malgrat que tingues treballs en grup… i de sobte, en un moment, trobes a una altra persona (que sap de mi que sóc una finestra del seu ordinador), una finestra del meu ordinador, que està a la mateixa situació que jo…

El compartir, eixe fet que sembla passat de moda, l’estic vivint com alguna cosa real a un món virtual, no ressulta curiòs? A mi em sembla curiòs, a la vegada que màgic…
L’altre dia, una xicona, va perdre el seu temps en ajudar-me a centrar-me en una activitat de la UOC… hui, unes noves companyes, volen saber per la UOC… es tracta de compartir informació d’un costat cap a un altre…
M’agrada saber, i més en aquest grau, en aquesta carrera, que continuen vius uns valors que semblen oblidats, a tu no?

Saturat!

Eixe és l’adjectiu que descriu el meu estat actual: SATURAT!
Només resten dues PACs per tal de finalitzar el segon semestre d’Educació Social… la de mètodes per al dia 25, i la de història per al dia 28…
En ambdues assignatures, no cal fer Prova de Síntesi presencial, en el cas de mètodes en superar les PACs, superes l’assignatura i en història, caldrà fer-ne una PS virtual…
La PAC de mètodes és grupal, i portem ja molta feina adelantada, potser massa escueta, però, adelantada… Després restarà fer unes intervencions al fòrum… ja veurem!
La PAC d’història, no se per on agafar-la… He de fer una recerca històrica. He de preparar una temàtica i donar-li voltes a la història al voltant d’eixa temàtica i de la història, en citacions històriques. Quina temàtica faig? Obviament ha de ser de caràcter educatiu i social… Tercera edat? la paternitat? pfffff… perdut… no se per on començar…
Així, que hui ja no puc més… li he enviat un mail al consultor d’història i encara no tinc resposta… per favor!!! Que vull terminar ja aquest semestre!!!
5 assignatures de forma virtual, està prou complicat per dur i compaginar amb el món laboral…
Al semestre vinent, pense que en faré alguna menys… malgrat això, porte unes molt bones qualificacions fins el moment, i això, això sempre motiva a qualsevol, no?

La importància de votar.

Bon dia!!
Escric hui ací per donar per finalitzada la campanya electoral aquesta…
Demà s’obri el termini de votacions i per tant, hui és l’últim dia…
Volia convidar a votar a tots i totes, independentment del candidat, però, voteu!
Pel que he llegit per diversos fòrums, la participació sol ser molt escasa, i pense que es fa necessàri que tots i totes fem consciència sobre la importància de PARTICIPAR.
Com diu un company, votar son dos minuts… passa-ho!
Jo vos convide a PARTICIPAR, participar per ACTUAR, participar per CANVIAR, participar per VIURE.
No podem, i sobretots aquells estudiants del món social, oblidar eixa premisa de PARTICIPAR per MODIFICAR.
A tots i totes els companys i companyes… SORT!
Salutacions

Hui és dia 19…

Així de senzill és el títol d’aquest post: Hui és dia 19. Ja ha passat vora una hora des de les 12 de la nit, i per tant, hui és dia 19.
Per tant, només queden escases 23 hores per tal de fer campanya… Demà comencen les eleccions de comissions i de seus…
23 hores per tractar de vendre una candidatura, la meva.
Mai he estat partidari d’allò de vendre’m, no em considere un tros de carn en l’aparador d’una carnisseria.
Què més vos puc dir de mi? Als que ja em coneixeu de la UOC, que hem participat en alguna PAC conjunta, ja sabeu de mi, ja sabeu la meva forma de treballar. Els que hem coincidit a alguna aula, a lo millor, ja sabeu com opine pels fòrums. A la resta… què vos puc dir a la resta? Res… Soc així.
D’aci 23 hores i fins el pròxim 27 de maig, tenim temps per votar… VOTEU, això si… PARTICIPEM!!! pel que he llegit per diversos fòrums, la participació en aquestes eleccions és molt reduïda… xé! quina llàstima! PARTICIPEM… recordem aquell eslògan de PARTICIPAR PER CANVIAR! PARTICIPAR PER VIURE!
Som, serem EDUCADORS SOCIALS… què millor que PARTICIPAR?

La tonalitat en el fòrum de les eleccions…

Sembla extrany!
Semba que ens estem jugant la vida!
Sembla que no anem tots i totes a una!
Sembla que no ens interesse el bé dels estudiants en general, sinó el nostre propi…

Mai m’havia presentat a unes eleccions, mai he estat delegat de la meva classe, mai he estat regidor d’algun poble… però, si que m’agrada la política, i he viscut de molt prop algunes eleccions locals i autonòmiques…
Veig en certa llàstima com s’ha anat desenvolupant el fòrum creat per tal de que ens donem a conèixer els candidats i candidates…
Els primers dies va estar molt bé… tot eren presentacions, a mi em recordava al primer dia de qualsevol aula de qualsevol assignatura… Però, en el pas dels dies, he vist més banderes vermelles que en la resta d’aules que participe… Tot eren comentaris atacant uns a altres… que “si tu eres divertit”, “que si tu m’ofens”, que “si jo…” i que “si tu…”
Jo vaig defensar la importància de presentar candidatura individual, i ja m’han “criticat” de dir que si la candidatura col·lectiva era discriminatòria o elitista… faltaría més!!!
Perquè hom no pot donar la seva opinió sense que l’altre es done per al·ludit? I sense que el qui done la seva opinió tracte d’ofendre?
Pense que tothom te dret a parlar i a opinar, i tothom te la “obligació” d’escoltar les opinions de la resta de les persones sense sentir-se ofés…

Hui he llegit que una companya deixarà d’entrar al fòrum per tal d’evitar que els altres se senteixen ofesos!!! No vull donar ni a ella ni als ofesos la raó o no… no serà la meva tasca… el que si veig lamentable es aplegar a aquest tipus de situacions…
Torne a incidir en la importància de treballar entre tots i totes per a tots i totes.
Dels estudiants per als estudiants, no?